Unes escales de categoria, si senyor!! La setmana després de festes vam decidir que lo millor seria encofrar les escales perquè hem de començar dalt a fer parets i, la veritat, pujar i baixar per l'escaleta de ferro... pues cansa. Però les escales han costat més del que ens pensàvem: 4 dies per a montar-les: ens van tallar la fusta a mida però s'havia d'atornillar per a donar-li la forma, el ferro s'havia de posar bé perquè la corretja no s'aguanta a cap banda i si poses poc ferro el formigó sol se veu que no fa res, que si la silicona per a què el caldo del formigó no faci mocall, que si el porexpan a la paret perquè si no no podrem aplacar... Quatre dies de faena abans no estava tot llest per a tirar el formigó.
Ja haviem decidit que vindria la cuba a tirar-lo però lo vivet de mon pare diu: -Saps què Joan, podríem fer-lo natros el formigó.- Comorrrr? Quèrrrr? La gran palissa se van pegar pobrets. Vam llogar un manobre que treballava abans a l'empresa que és marroquí i que estava fent el ramadà, (jo si encerto a saber quan li vam trucar que feia el ramadà no el llogo): en aquella calor i aquell sol, fent el formigó... me marejo només de pensar-hi. I mon pare al muntacàrregues fent de transportista dels carretons i Joan tirant el formigó i vibrant-lo per a què no quedés aire i les escales se veiguessen fees. Vaya dia que es van passar.
Però com tot el sofriment té la seva recompensa... les escales han quedat espectaculars: a la gent més gran no els agrada perquè tot això d'ara modern no els va però jo estic enamorada de les escales que tinc. Què modernes, què xules, què diferents!! Mon pare ha treballat 50 anys fent cases i no havia fet mai una escla de formigó vist: pues, toma! ara ja no pot dir el mateix. I Joan, encara que té més idea de les coses, com estes encara no n'havia fet cap, los experiments a casa se veu!.
