YA TÁ

Bueno... com que en esta vida tot arriba... ja està llest el tancament exterior de casa. Pareixia que no però... al final si.

Esta setmana he parlat amb un comercial d'una casa de materials de construcció que no desvetllaré perquè com a mi no me pagarà la propaganda pues... a rascar vores en lo nom. Este xic tan maco que és del meu poble va i me diu: - Cada vegada que passo veig que la casa avança però no veig a ningú treballant. Ves tu quina cosa!! A tu te pareix que la casa se faci sola?? Potser és perquè no passa en dissabtes o perquè l'empresa treballa de nit. No passarà no per a dir us ajudo, només a vore que me pot vendre però ho porta clar. bueno, és la seua feina.

Ara no treballarem durants 2 setmanes perquè jo tinc exàmens a manta i necessito estudiar i a l'altra setmana és lo pint del desembre i passem de matinar i que face fred i que tot. Però com que l'objectiu ja està complert ara només cal fer racó per a continuar.

COM UNA MOTO !

De planta primera res. Què ja està feta!! Quina pressa que portem, jeje. Sense voler, coma quell qui no vol la cosa ja la tenim feta, és que anem com a motos. A vore si tinc una mica de temps i us poso 4 fotos que ja sé que us vaig dir que les posria de les escales i encara no ho fet, però és que si abans tenia poc temps, ara encara en tinc menos.

Pues lo dicho, que quasi quasi està enllestit. Falta la paret de l'habitació de convidats i ... ja estan els tancaments fets. Ai ... ja queda menos; de debò me pensava que mos cansaríem abans i llogaríem però tenim uns coll... al puesto que Déu n'hi dó.

PRÓXIMA PARADA, PLANTA PRIMERA

Qui ho havia de dir que ja estem fent parets a la primera planta. Si és que tenim uns collons que ja voldrien molts tenir-los de grossos com natros, jeje. Si, si, ja tenim les parets de dalt començades, tot arriba en esta vida i com que dalt també hi ha prou finestres pues intentarem que a Nadal ja estigui tot tancat. Cada dissabte au a la faena i el cap de setmana del 11S hem començat dalt. El del 12O ens toquen dos dies seguits; no ens podrem moure per la nit...

La veritat és que si ens avancem la feina entre setmana no costa gens pujar les parets perquè arribem i fem pasta... bueno fan pasta. Tenim l'ajuda del papa què ens comença les parets fins que és hora posar bastida i això és d'agraïr... És com si hi hagués mig paleta més. L'únic que falla una mica és el manobre que no està acostumat a esta faena i segons lo que pues li costa.

PEASSO d'ESCALES!!!!!!

Unes escales de categoria, si senyor!! La setmana després de festes vam decidir que lo millor seria encofrar les escales perquè hem de començar dalt a fer parets i, la veritat, pujar i baixar per l'escaleta de ferro... pues cansa. Però les escales han costat més del que ens pensàvem: 4 dies per a montar-les: ens van tallar la fusta a mida però s'havia d'atornillar per a donar-li la forma, el ferro s'havia de posar bé perquè la corretja no s'aguanta a cap banda i si poses poc ferro el formigó sol se veu que no fa res, que si la silicona per a què el caldo del formigó no faci mocall, que si el porexpan a la paret perquè si no no podrem aplacar... Quatre dies de faena abans no estava tot llest per a tirar el formigó.

Ja haviem decidit que vindria la cuba a tirar-lo però lo vivet de mon pare diu: -Saps què Joan, podríem fer-lo natros el formigó.- Comorrrr? Quèrrrr? La gran palissa se van pegar pobrets. Vam llogar un manobre que treballava abans a l'empresa que és marroquí i que estava fent el ramadà, (jo si encerto a saber quan li vam trucar que feia el ramadà no el llogo): en aquella calor i aquell sol, fent el formigó... me marejo només de pensar-hi. I mon pare al muntacàrregues fent de transportista dels carretons i Joan tirant el formigó i vibrant-lo per a què no quedés aire i les escales se veiguessen fees. Vaya dia que es van passar.

Però com tot el sofriment té la seva recompensa... les escales han quedat espectaculars: a la gent més gran no els agrada perquè tot això d'ara modern no els va però jo estic enamorada de les escales que tinc. Què modernes, què xules, què diferents!! Mon pare ha treballat 50 anys fent cases i no havia fet mai una escla de formigó vist: pues, toma! ara ja no pot dir el mateix. I Joan, encara que té més idea de les coses, com estes encara no n'havia fet cap, los experiments a casa se veu!.

NOUS SOMMES EN VACANCES!!!

Ja estan aquí les festes d'agost i les vacances. Ja tenim la planta baixa tancada... costa poc de dir però de fer ja és més complicat. Ara fins després de festes no farem res.... oh! qué bonic és això de no fer res...
La setmaneta després de festes farem les escales... ai, ai, ai... que no sé com quedaran.

ME QUEDARAN UNES ESCALES DE VEDETTE!!

Bueno bueno... ja estan les escales marcades. Tampoc n'hi havia per a tant. Una vagada ho has fet un cop, ja en saps tota la vida, és com anar en bicicleta, que mai se perd. Ara ja només queda fer l'encofrat i seran les millors escales de Deltebre... que dic de Deltebre.... de l'univers infinit conegut i per a conéixer: els extraterrestres faran cola a la porta per a poder pujar i baixar per estes escales (menos mal que hi ha molt d'hort per a aparcar el platillo).

Pues això, que lo més difícil ja està fet ara queda la part més treballosa però això haurà d'esperar.

ARA ESTEM DE BAIXA!

Ai... feia dies que no escrivia ara. Claro, estem de baixa. Joan se va operar de la cataracta i la doctora li va fer la baixa i ara no podem treballar... Quan va pel sol o s'acotxa, tot són rodaments, llumetes i rayos làser.

Vam intentar fer algo lo dissabte passat però quan no pot ser, no pot ser. Per no treballar uns dissabtes, tampoc acabarem un any abans. Ara, dissabte potser marcarem les escales, ja vorem. No es necessita tampoc molt d'esforç, és més tenir precisió i saber tirar les plomades (que jo no en sé).

S'HA ACABAT L'ARENA!!!!!

Atenció!! Lo dissabte 06/06/09 es va acabar l'arena. De vore que quan la van portar me pensava que duraria tota l'obra. Però com que anem fent poquet a poquet... pues s'ha acabat l'arena i només queda mig palet de geros; si, si... només mig palet! En tants que n'hi havien... Però ho he solucionat eh? De cop, hem trucat al puesto i hem demanat un camió d'arena i un trailer de geros... si senyor... perquè som massoquistes! això si, ara l'arena canvia la seva ubicació perquè allí on estava el primer munt tocava un sol tot el dia que rai... i a l'estiu, lo millor és la sombra. Mos farem una rafieta per a fer pasta a la sombra... com si estessim als bous.

com podeu comprobar, la cosa ha canviat una mica: tenim olivera plantada, la terra al lloc fent pujadeta i les parets de fora de baix... casi enllestides. Estic molt contenta de vore la paciència que tenim de fer-ho i el sacrifici que és aixecar-te tots els dissabtes a punta de dia. Pero la recompensa és tan gran... que ànimo, YES WE CAN!!

AIXÒ JA MARXA!!

Bueno bueno... pareix que la crisi no afecta les meues obres, jeje. Ja ha entrat la maquinota l'Alifonso a entrar-mos tota la terra que vam treure de la llosa. Per detràs de la casa, ja podem passar del de ma mare al meu sense passarel.les ni coses rares. A més, ja tenim l'olivera plantada. A vore si s'agafa bé i la podem d'aquí.... mil anys? No sé, tenim temps. Ara ja no es veu tan gran la casa perquè està com enterradeta, jeje.

Este finde no sé si traballarem per històrie d'H3000 i els clients. Per mi millor perquè porto un costipat que podria posar los geros en lo moc que trec. Faríem ahorrillo de ciment, d'arena i d'aigua. ara ja estem pensant de traslladar la formigonera perquè este estiu tocarà un sol ruent i no sabem si fer una rafalet o buscar una mica de sombra. no sé, ja vorem.

QUE INGRATA LA FAENA DE MENOBRE!

No podia moure'm. Vaya Pasqua que hem passat, no hem fet res més que paret, paret i paret. Però quina paret més perfecta i més dura mos queda. Lo pitjor de tot és que se perd molt de temps plantant bastides i tirant plomades, però quan se fa la paret, se'n fa de via... me tocaven les cmaetes al clatell palejant pasta a la bàssia i portant geros al personal. Personal que no feia només que dir: "No tinc pasta", "porta un quarteró", "no tens un mig per aquí?". Ai... los paletes que pesadets que són. Menos mal que no feia la pasta, jo controlo el montacàrregues: amunt i avall, avall i amunt.

Lo planning era: mon pare fa paret fins que s'ha de plantar la bastida, mi marido fa paret dalt de la bastida; ells dos fan la pasta i jo pujo la pasta, la serveixo i porto geros.

NO ACABAREM MAI EN ESTE PAS!! JEJEJE. Pues claro que si, poc a poc com lo caragol però sense parar.

A més, fem ahorro perquè hem vist que en mig sac de ciment podem fer dos xinos de pasta fins als topes. així, ahorrem un poquet per a opsar-ho en un altre lloc.

ARA JA SI, A FER PARET

Això ja està aquí!

Hem fet lo muret, posant les haches , lligant lo ferro, hem fet l'altra part del muret omplint-la a carretonades de formigó fet de casa, que si los tubos per a la caca, que si ara pico, que ara radialo, ara pinto... però ja hem acabat. Ara, ja només queda que la cuba ompligue lo muret més alt i... a posar geros.

Lo dissabte passat vam passejar-mos tot lo dia en lo camionet portant coses per a les bastides i la plataforma; és lo que més m'agrada, la plataforma que m'ha fet lo meu home per a rebre los palets des del camión i que jo usaré com a escenari per a cantar, jeje.

Esta setmana vindrà lo camión dels geros i... a posar-los, mos emborratxarem i tot de tant de gero. Entren 20.000 geros però com que lo camión només en pot portar 5.000 pues anirem fent. Vaya semana santa que mos espera, tres dies de treball i un dia per anar a menjar-mos la mona. Quin planasso!

LO MURET

Com que no hi ha faena, jeje... pos ara hem de fer un tros del muret que aguantarà la valla per què s'ha d'enterrar tot lo de detràs de la casa, per a poder nivellar-ho. Més gasto, vinga.

Joan me va dir: -Haurem de tirar més formigó. COMMOORRR..., més formigó encara... pos si. Vam fer una entibadeta i hem posat uns sunxets xocotets; vam fer curt. Llavors en ferros que ens sobraven per allí l'obra, Joan me va ensenyar com los feien abans: no està mal; ara ja sé fer sunxos.

Un dia faré una recapitulació de totes les coses que he après a fer durant les obres de casa.

Entre setmana van tirar el formigó perquè en dissabte no tiren. Ara mos tocarà posar les haches, que pensen un ou i después rellenar-les de crema... de crema? No, de formigó també. Però este el farem natros, igual que la pasta però en grava més gordeta.

Ai... ja us posaré una foto del muret una vegada estigue fet.

84 M.L. DE LLUÏT!!

Bueno... bueno... avui toca lluir tot lo muret del forjat sanitari per a què no entre aigua ni humitat. Vaja... que si entra humitat de la ràbia que tindré s'eixugarà perquè quin dia vaig passar en ser al diumenge següent. Quin dolor de ronyons i de canells: Déu, dona´m forces (i això que sóc atea!).

Vam començar aprenent a fer anar la formigonera: un sac de ciment, un got de iogurt de líquid hidròfug, 2 povals d'aigua i arena, a palades segons com vulgues la pasta. La formigonera enxufada i anar tirant hasta que està més o menys espessa.

Au, aboca al carretó i a lluir paret. Jo faig de manobre a mun pare i a Joan: en lo povalet, la llana d'espuma i la brotxa, remolinant com puc, ( total s'ha de colgar tot allò i no es vorà res). Però ho vam fer eh, en un dia vam lluir 84 metros linials de muret, arrea al tito que es meneja.

Anem a bon ritme perquè enganxem pronte, (a les 8 allí), i això vol dir que mos aixequem a les 06.45 h perquè has de fer l'esmorzar i has de baixar al poble. A les 5 de la tarde pleguem, que és dissabte i no cal apurar, de moment; este estiu ho allargarem per a profitar el dia.

Ai... no queda poc no, però... poc a poc ho aconseguirem.

TREBALLAR COM ABANS

Poc a poc... sense parar. Hem decidit que treballarem los caps de setmana per avançar-mos la faena natros, jaja. Me penso que acabarem la casa en lo gaiato... bueno, avui si que us poso una foto de com va quedar la casa en l'estructura feta.

Vam començar lo primer dissabte de febrer del 2009: a collar tubos de desaigüe i per a què el forjat respire, no sigue cosa que de la humitat mos agafe asma (lo forjat).

Vaya dia... per la nit tenia les mans unflades de tanta sang que va arribar a les meues venetes de les manetes tan xocotetes, molludetes i finetes que tinc.

Mi marido se va afillar un pica-pica petitet i me va dir: -Au dona, fes estos foradets més grans que han de cabre los putos colzes.

I tot lo dia picant i picant... però van cabre, ai si van cabre... a la força bruta.

PARADA I FONDA; A REPOSAR...

Quan tot això ja estava a l'aire, que ja us posaré una foto quan les trobe, jeje... vam parar. Vam decidir que no demanaríem hipoteca, que ho faríem natros poc a poc hasta que mos cansséssim de treballar en caps de setmana. I així ha sigut; ens hem passat fins després de Sant Antoni sense fotre brot.

Ara sí, hem enganxat en dissabtes per què hem d'anar fent poc a poc. Són durs els dies de treball perquè ens ho estem xupant jo i Joan i el mun pare que mos ajuda en tot lo que pot.

Les coses costen molts de diners, menos mal que els paletes són de casa i el manobre...bueno la manobra fa el que pot, tot i que no cobra... però tampoc fa tot el que li manen.

A TREBALLAR!!

No només necessitem lo permís dobres, també vam recórrer l'elèctrica del ebro, quins altres.... aj!, i a sorea per poder demanar l'aigua.

Bueno, vam decidir que lo millor era demanar los pressupostos per partides: res de feines completes que mos sortia més car i au.... a demanar preus de formigó, de ferro, mà d'obra... i a començar los estructuristes a fer l'obra. Au a fer clot, la màquina no va tardar molt, un parell de dies en fer lo clot per a la llosa; va venir genteta a vore si los podíem donar terra i algún camionet va marxar carregat però bon déu, de terra encara en sobra, je,je. Van començar a fer l'estructura finals de juny 2008 i en tot lo sol treballant i suant més pobrets... van estar-se fins el novembre per poder acabar tota l'estructura. I vinga camions de bovedilles, un trassiego de cubes de formigó... allò pareixia les parades del dijous; un munt de gent, tots bruts com a tossinos, la radiet a tota merda...

Xalava de vore tanta gent treballant allí a l'obra... hasta que venien les factures. Primer me deprimia de saber que els diners que tenia havien d'anar-se'n però ara ja m'he fet a la idea que no han marxat, que estan allí posats i que no me'ls puc gastar en res més, que estan allí per a sempre...

En l'estructura feta, la gent se pensava que feien un bloquet de pisos i li dien a ama mare, ai filla meua, te taparan la vista este bloc... Ai ignorants....!!

L'ODISSEA DEL PERMÍS D'OBRES

Ai... quan penso en lo què vam passar per a què mos donessen lo permís... me'n faig creus de lo que t'arriben a prometre els polítics... i després res de res. Mentirosos! Mai creguésseu res del que diuen que només ho fan per a guanyar i xupar del bote! Vaig presentar tots els papers el setembre 2007 i no vaig aconseguir el permís fins el maig 2008. I el vaig tenir perquè em plantava a l'ajuntament cada setmana a amenaçar el senyor arquitecte, fins que es va cansar de vore'm per allí i me'l va autoritzar. No creguésseu que també vaig pelear en l'alcalde que diu a tot que si i després és que no, en lo regidor d'urbanisme que no en sap gens d'urbanisme i en lo secretari, que al final és qui meneja tot lo cotarro allí.

Dropos!! colla de dropos los de l'ajuntament que mantenim a un munt d'inutils allí a base de pujar a tope los impostos.

Però al final ja tinc lo permís i altres cosetes que ja sortiran ja...

QUI VIURÀ A CASA MEUA?

Avui passo d'escriure res sobre la casa perquè ja m'estic lamentant de pensar que el dissabte que ve hauré d'aprendre a lluïr la pasta i sobretot a fer-la, en l'homigonera llí voltant i jo vinga palejar.... al final acabré en un tipín, jejeje.

Avui us presentaré a mi maridito. Natros som los que hem de viure a la casa que me faig a cop de fer-me malbé les mans i que me face mal tot lo cos. No sé, trobo que acabré llogant i no tardaré molt. Bueno, a lo que íbamos: lo meu marido se diu Joan i és l'amo de l'empresa que construeix casa meua, encara que de moment no ha entrat a treballar oficialment, però... tot s'andarà en esta vida. Joan té ara 39 anys però ja va per a 40 i´en esta vida només sap fer bé cases, pisos, i obres en general, o sigue que la casa me quedarà NIQUELADLA!!

Esta una mica seriot perquè diu que este tipo de fotos així li fan les galtetes mes grossetes. Però ell no veu que les galtetes d'ell sempre són les mateixes, en autofotos així o en fotos normals.... ai lo presumit...

ENCARA NO ESTÀN LOS PLANOS...?

No sé que ha passat però la foto no s'ha carregat; us la torno a posar.

Bé, el pare de ma iaieta querida tenia este solar que quan se va morir li va deixar al fill. quan lo fill se va morir li va deixar a la dona, la tia Teresina (cunyada de ma iaia). La tia volia vendre'l però va pensar que abans li havia de dir a ma iaia per si el volia: mon pare va dir que si de cop perquè així tornava a la familia este tros i el que té ma mare, tot junt i per als de casa. Ma iaia sempre deia que jo me faria la casa aquí però jo volia l'altra part de la casa, mira, tontors de crio. Per fi, arriba el dia de parlar en l'arquitecte i comencem a mirar... vam parlar poc perquè sabíem el que volíem i va començar a pintar.

Va estar un any pintant!! Sempre mos dia que estes cases porten temps i dedicació, claro... com que hi havia molta faena pues feie los bloquets com a xurros i lo treball delicat al calaix, al calaix... hasta que el setembre de 2007 mos va donar los planos calentets calentets.... SIMPLEMENT MERAVELLOSA!! La millor casa que es pugui fer, no crec que es pugui millorar, és perfecta, ni li falta ni li sobra res.

UN SOLAR PLE D'HERBETA

Ai... encara me'n recordo quan era xocoteta i parlava en Lorena de la casa que mos faríem, dels fills que tindríem... com si les coses fossen fàcils i es poguéssin planificar.

Res de tot això, a cadascú la vida ens porta per un camí i hem de circular en precaució perquè no sempre trobem el que busquem; jo de moment, sí.

He viscut la joventut plàcidament, he fet tot el que s'ha de fer de jove, he trobat l'home de la meua vida, i m'estic fent la casa; fins aquí, OBJETIVO CONSEGUIDO!!.

Us poso una foto del solar ple d'herbeta que mon pare me va donar per poder construir la meua anssiada casa. No és molt gran, però està en un lloc tranquil del poble, prop de la mama (que no és poc) i al meu poble, (prou important).

EL PRINCIPI DE TOTES LES COSES

Aquí puc dir tot el què penso, bo i dolent, de la casa que m'estic fent. És lo més gran que faré mai, crec que no faré cap fill però la casa que em faig, la considero una cosa meva en ple dret i crec que és com tenir un fill: l'esperes durant molt temps, més que els nou mesos d'embaràs, i quan neix... ja n'estàs cansat de tant de veure-la en plànols, en la teua ment, de pensar com faràs per estalviar-te uns dinerets en llevar una porta, posar aquí, treure allà...

Ai... ja tinc ganes de veure-la acabada, però encara tardaré.